Contes literaris per a pensar i aprendre: La guerra, Josep Carner (1884-1970)

"La guerra (de La creació d'Eva i altres contes) prové del conte meravellós, amb una estructura de rondalla, palesa, per exemple, en la tècnica introducctòria ("Hi havia en un llogarret...,", "Una vegada qui sap qui...") o en les màximes populars inserides ("Qui no té seny, no té por"). També, com en les rondalles, té la seva moralitat, plasmada a través d'un tema ja clàssic en la literatura de tots els temps: l'oposició seny-simplicitat i l'avantatge d'aquesta pel que fa al descobriment de les veritats últimes de les coses. En aquest conte, el boig és l'únic que, privat de la "lògica" social per la seva manca de seny, s'adona de la veritat, de la bestiesa de la "convenció" de la guerra; cosa que els altres, en canvi, no poden veure perquè saben, prèviament, en què consisteix la cosa i no se'ls ha acudit mai de qüestionar-la."

Maria Campillo

La guerra

Hi havia en un llogarret un pobre minyó, mancat de la cosa més preciosa que ha estat donada als homes, això és, el seny. Com que, de seny, no en tenia gens, gens, no feia mal a ningú. Vivia tot sol en una pobra cabana, collia herbes, sabia oracions singulars i triava pedres. Era dòcil i senzill, i sempre queia en els paranys que li amanien els cruels graciosos del llogarret. Però, àdhuc sentint el mal que de vegades li n'esdevenia, no es formava una idea de què cosa fos la crueltat. Qui mal no fa, mal no pensa.

Una vegada qui sap qui començà de dir que s'encenia una guerra. Algú del poble que era més aciençat fins en contava el motiu. Les dones ja sabien de llurs àvies que, de tant en tant, els homes se n'han d'anar a terres llunyanes on poden morir, o d'on poden tornar amb vestits llampants guarnits de vetes i medalles. I, assegudes en rodones davant les cases, tenien plaer a fantasiejar sobre allò que mai no havien vist i mai no sabrien ben bé què cosa podia ésser.

Quan el minyó que no tenia seny passava davant d'elles, per atzar, elles, amb una bona rialla fresca de dones endreçades, treballadores i xafarderes, li deien:

- Què aniràs a la guerra, tanmateix?

Ell somreia:

"Això -pensava- deu ésser una banda on elles berenen."

Tanmateix, el pobre minyó fou tramès a la guerra. El llogarret havia de donar tres soldats, i tothom trobà que ningú millor per anar a les batalles del rei que el pobre vailet. Qui no té seny, no té por. I després ell no seria pas una pèrdua per a ningú. Mig per comoditat, mig per facècia, el trameteren a la ciutat.

Aleshores, la vida del pobre minyó fou com una mena de rondalla. Li passaren les aventures més extraordinàries. Li posaren un vestit clar i brut, a ratlletes petites: l'encabiren al tren, li parlaren en castellà; arribà en un món de cases compactes i plenes de foradets: considerà els tramvies; i quan caminava, en lloc d'anar sol i somiós com abans, ell no venia a ésser sinó el començament d'un rengle.

I l'atordiren tantes coses! -la llum blanca que els homes de ciutat tenen de nits, i dones enfaristolades, i la mar, i els vaixells, revolt amb tots els homes d'una pila de rengles. I aquests homes estaven alegres, i cantaven cançons damunt la nau que brandava. La mar també ho semblava, d'alegre, i un bell argent lluïa damunt les seves aigües tranquil·les. Un sol magnífic estavellava les fustes i els caps.

Després de dies, arribaren a una terra xafogosa on els arbres eren més grans i els fruits llampaven amb tota mena de coloraines. Hi havia homes negres i ocells blaus i roses. El cel era més blau i els balcons es curullaven de dones que saludaven amb els mocadors. La gent cridava. El mot de guerra no el deixaven anar mai i tothom estava content.

Fins que un dia van anar-hi de bo de bo, a la guerra. Caminaren força per selves meravelloses. Als àpats, gairebé no menjaven. El dormir era escàs i els peus sagnaven perquè les soles del calçat -venut per grans proveïdors milionaris- eren de cartró, esmicoladisses. Però els rius eren bells, sota les immenses cabelleres de les plantes arrapissadores que penjaven dels arbres. I la lluna s'alçava superba i plena damunt la nit plena de fantàstiques lluïsors.

I heus aquí que una vegada se sentí sobtadament renou de cavalls en el fresc silenci nocturn.

- Vénen! - cridà tothom al campament.

- Són els altres! Tothom a punt! - Hi havia un cert desordre perquè el brogit havia estat impensat.

El bon minyó es posà al seu rengle, com li manaven. Tenia, baldament fos ben tranquil·la, una certa curiositat. Allargava el coll tot el que podia.

Unes testes sobreeixiren del nivell de les lianes espesses, apuntant llurs fusells. Fou un sol instant. Però abans de la descàrrega es pogué sentir encara la veu del bon minyó, que deia:

- Ei, que aquí davant hi ha gent!

El conte de 1911 a 1939, El Garbell. Edicions 62.

Imatges trobades a Google

El "seny" i la "lògica" social i agrupada és molt diferent del seny i la lògica personal i individual. ;)