Contes per a treballar valors: L'home més ric del món!

Aquest conte d'en Josep Gòrriz ens permet reflexionar sobre aspectes importants que afecten molt al benestar i la convivència diària en moltes llars on l'estrès i la rutina generen conflictes, manca de comunicació i malestar malgrat les comoditats, sobretot materials que aporta la riquesa econòmica, donat que  la manca de convivència real de relació comunicativa, sincera i de confiança, no es pot donar per manca de temps per a poder estar junts. Els infants que es troben en aquestes situacions se n'afecten molt perquè els béns materials no cobreixen les seves necessitats afectives i de convivència harmònica i familiar que permeten cultivar la riquesa interior. La riquesa interior que ens aporta el valorar i estimar les petites però grans coses que ens ofereix la vida i el relacionar-nos des de l'empatia, l'estima, la comunicació, la sinceritat, la confiança, el respecte vers els sentiments, les necessitats i les emocions, sobretot amb els fills/es, tot educant-nos i educant-l@s en la socialització entesa com a relació de comunicació i respecte amb les altres persones, independentment de les seves diferències amb nosaltres, perquè és "parlant que la gent s'entén" i "el roce hace el cariño"! ;)

Imatge trobada a Google
L'HOME MÉS RIC DEL MÓN

Al barri d'en Manel, als afores de la ciutat, passaven moltes coses...
Un dia, plovia a bots i barrals i els dos semàfors es van posar verds alhora. Els cotxes van engegar confiats i... Catacrooooc!!!! Quina castanya!!!! Els de dintre no es van fer res però els cotxes semblaven dues coques.
També van atracar el banc de la plaça. En Manel jugava amb els amics quan van sentir les sirenes. Els cotxes van frenar en sec, es van obrir les portes i van sortir policies. Un munt! Es van amagar a la paret, amb la pistola a la mà, i van apuntar al banc. Era de pel·lícula! Els lladres van tenir por i es van rendir.
De trifurques així se'n podrien explicar moltes, però en Manel tenia altres preocupacions com en Lluisot, el ganàs del barri, que li prenia l'esmorzar i la feina era seva per recuperar-lo.
Un altre mal de cap eren els maleïts problemes de matemàtiques. No el deixaven dormir! Però qui era l'espavilat capaç de demanar ajut al pare o la mare?
Vet-aquí el problema més gros: quan en Manel obria la boca, no li feien cas.
El noi xerrava pels descosits. La mare anava fent que sí sense treure els ulls de la feina i, al final. quan en Manel callava tot esperant sentir el seu parer, ella exclamava:
- Ximpleries de canalla- i li treia les ganes d'enraonar.
Pel que fa al pare, només el veia al migdia, a l'hora de dinar. Arribava a les dues tocades, s'espatxurrava al sofà i mirava la televisió. Com que s'hi posava a dos quarts de quatre i havia d'agafar un autobús i dos metros, se n'anava amb la poma a la boca. En Manel repetia fil per randa tot el que havia fet a l'escola, però el pare feia com si sentís ploure. De tant en tant, com aquell que segueix la conversa, anava dient: -ah! si?- I en acabar, quan en Manel semblava que li demanés què en pensava, sortia del pas amb un -està bé!- que volia dir tantes coses com no en volia dir cap.
Un dia en va passar una de grossa.
En Manel era a la plaça jugant a bales amb els amics quan, de sobte, va aparèixer "ell", en Jep, amb una camisa llampant de quadres vermells i negres. Tenia els cabells rossos i arrissats, les galtes vermelles, el nas punxegut i les dents quadrades i blanques. Reia d'orella a orella. 
En Jep va seure prop dels nois i va seguir la partida. Ells no en van fer cas fins que va demanar per jugar. Els nois es van mirar els uns als altres. Mentre s'ho rumiaven, en Jep, va treure un pilot de bales. I va tirar.
En sabia un niu! No va fallar cap jugada. Va fer més de vint bales Se les hauria pogudes quedar però, al final, va tornar les que havia guanyat. I a l'Andreu, que no en tenia cap, n'hi va regalar unes quantes.
L'endemà, en Jep va tornar a la plaça. Duia un barret de copa. -Avui farem màgia- va dir. Va aplegar els nois al voltant, va fer un seguit de gestos i el barret es va començar a omplir. Semblava una pastisseria perquè hi va treure de tot: caramels, dolços, llaminadures,...
Era fantàstic! En Manel no se'n va poder estar i ho va comentar a casa. De primer a la mare, que fregava els fogons. Va ser inútil: -ximpleries de canalla- va dir. Amb el pare, que no treia els ulls dels televisor, va passar tres quarts del mateix: -ah! si?- va remugar. I el noi, desolat, ho va deixar córrer.
Però l'endemà, en Jep va tornar a la plaça.
Hi anava cada dia.
I els nois s'ho passaven pipa: en Jep ja era un més de la colla!
No tan sols jugava a bales, els ensenyava a tirar-les. I feia una màgia molt especial: ja no apareixien caramels; ara treia cols, bledes, pastanagues,..., i alguna botifarra, i ho regalava als nois del raval. I un dia el van pregar tant, que va fer sortir un conill.
En Jep no parava de riure i quan en Tomàs li va preguntar com era que estava tan content, va cridar com si li hagués tocat la grossa: -Ric perquè sóc ric! Sóc l'home més ric del món!- afirmà trencant-se de riure, d'un riure foll i poca-solta que, tanmateix, s'encomanava. Tots el van imitar. Vinga a riure!, tot i les mirades dels passavolants, plenes de seny.
En Jep sabia un niu de rondalles i cada matí en contava una. La colla deixava els jocs i l'escoltava amb atenció. Fos quin fos l'argument, s'emocionaven com si es tractés d'una història real.
En Manel repetia les rondalles a casa. I alguna cosa passà: de cop i volta, la mare va canviar el "ximpleries" per una pregunta prou empipadora. -Ja has fet els deures?- Silenci. En Manel callà però, al cap d'una estona, va continuar explicant l'aventura.
Un dia, a l'hora de dinar, va comentar que en Jep era l'home més ric del món i que per això sempre reia.
Què va haver dit!!!! Per primera vegada en qui sap les setmanes, la mare va apagar el televisor i es va mirar el pare, que observava el noi de fit a fit i amb cara de pomes agres.
- No hi vagis més a la plaça! Aquest home no hi toca!- va dir molest. I la mare va explicar el cas d'un boig que robava criatures i les venia per quatre rals.
Encara que fossin els seus pares, en Manel no se'ls podia creure; admirava en Jep i li sabia greu que el jutgessin tan a la lleugera, sense conèixer-lo. N'estava dolgut i va decidir que no explicaria res més, s'empassaria les paraules.
Al cap de tres dies, després de la rondalla i d'un joc d'empaitar-se molt divertit, en Jep va dir amb recança que havia de fer unes visites fora de la ciutat i no tornaria. Ni l'endemà ni l'altre. Ni l'altre. Ni tan sols sabia si podria tornar algun dia.
Més d'un va plorar. Fins i tot en Lluisot, tan valent i forçut, tenia els ulls humits. Però en Manel no es resignava a no veure més l'home més ric del món i el va seguir.
El noi estirava les cames a poc a poc, sense fer soroll. Tenia por que el descobrís i arrenqués a córrer.
Van caminar molt. En Jep s'estava a l'altra banda del raval. No! Molt més enllà! Caminant, caminant van deixar enrere els límits de la gran ciutat.
I continuaven allunyant-se.
No es van aturar fins més avall de les darreres cases, en una esplanada. Ja no hi havia asfalt, sinó terra i fang. Un petit rec portava a la font. Al costat, hi havia una vella caravana habilitada, una barraca...
En Manel se'n feia creus: en Jep havia entrat dintre! Allò volia dir que aquell vell casalot, aquella xabola era casa seva! Quina decepció!
Desencisat, es va anar acostant a la cabana. Com més a prop era, més es convencia que es tractava de l'habitatge més tronat que havia vist mai. En lloc de parets i sostre, hi havia planxes de llauna i fustes, ferros rovellats, trossos d'uralita...
- Manel, què hi fas aquí?- va sentir tot d'una. Era en Jep, que l'havia vist per la finestra i l'havia sortit a rebre.
- Hola- va dir sense veu en Manel.
- No et quedis al carrer! Passa, home!
Per dintre, la cabana es veia endreçada i polida; hi havia de tot: una cuina, una taula, dues cadires, els armaris, un llit... Semblava la caseta d'un conte. Però es mirés com es mirés, no deixava de ser una cabana.
- Per què ets ric? On és la teva riquesa?- el va interrogar en Manel fet un embolic.
En Jep va deixar de riure. Ara somreia.
- M'ho dius de veritat que vols veure la meva riquesa?- repetí i li va picar l'ullet.
En Jep va estirar l'últim calaix de l'armari. Al fons hi havia una capseta de nàcar. La va obrir.
Hi havia una rosa marcida que arreplegà amb molta cura.
- Fixa't- el seu rostre es va il·luminar- Me la van donar uns enamorats el dia que van fer les paus. Feia una setmana que no es parlaven però es van demanar perdó i ell li va regalar aquesta flor, la va tallar d'un roser que va trobar pel camí. Jo els vaig veure i els vaig explicar una història d'enamorats que es barallaven i tornaven a ser molt amics perquè, en el fons, no havien deixat mai d'estimar-se. En acabar, ella em va regalar la rosa.
En Manel la va olorar. Havien passat molts anys però conservava tota la fragància.
En Jep va treure un manyoc de cabells que hi havia en un estoig del calaix.
- Són del meu avi. Oh! L'avi! -recordà- Em va criar ell, era el meu pare, la meva mare i el meu germà gran. Anàvem damunt d'un carro, d'un lloc a l'altre. Érem titellaires. Un bon ofici i molt agraït, mai ens van faltar les garrofes. "La felicitat és alegria", deia l'avi, "vet-aquí el secret: riu i sigues feliç".
En Manel va tocar aquells cabells i li va semblar que es movien, com si l'avi encara fos viu.
En Jep ja acaronava una altra relíquia.
- El meu primer titella -va mussitar- No sé què em passa però si l'agafo les mans em tremolen. Era de la mare i m'entendreixo, no ho puc evitar. I no és bo, ella no voldria pas que patís -se sobreposà- Què et semblen aquests tresors?
En Manel tenia la sensació que, efectivament, en Jep era l'home més ric del món. Tanmateix s'havia posat trist.
- Què et passa Manel? Per què plores?
El noi, avergonyit, tenia un nus a la gola.
- Els meus pares... -va confessar- No m'estimen. La mare sempre fa feina i el pare es fora, treballant, i quan arriba s'encanta a la tele. Sóc el noi més pobre del món, jo!
En Jep va esclafir a riure com si acabés de sentir un acudit.
- Per què rius? -s'estranyà en Manel.
- Ric -respongué- perquè jo tinc el remei. No saps que també sóc un mag? Un mag dels més savis. Un mag metge, que cura les malalties del cor. I ara mira què faig! -el seu to era ben misteriós- No perdis passada!
Es va treure el barret i el va tapar amb un mocador. Hi va abocar un polsim i pronuncià les paraules màgiques.
- Badibadibadi-bum, bodibodi-bum, bum bum bum, batum! Llestos! -cridà, eufòric.
Va enretirar el mocador del barret, hi va enfonsar la mà i en va treure una candela. Una petita candela.
- Mira! -exclamà.
- Una candela? -en Manel semblava decebut- Què es pot fer amb una candela?
Però en Jep no dubtava dels poders màgics de la candela i va passar el braç per l'espatlla del noi.
- Ara aniràs a casa -li manà- Hi entraràs sense fer soroll i guardaràs la candela en un lloc segur. Que no te la vegin. Aquesta vegada no parlaràs de mi. Encara que en tinguis ganes, has de tancar la boca. T'esperaràs a diumenge. I, a l'hora de dinar, quan la mare hagi servit el primer plat, posaràs la candela al bell mig de la taula i l'encendràs.
En Jep es va aturar, com si ja ho hagués dit tot.
- I després? -va preguntar en Manel excitat.
- Abans que la candela hagi deixat de cremar -va dir amb seguretat, com posant-hi la mà al foc- el pare i la mare, tots dos hauran començat a curar-se.
- De debò? -Els ulls d'en Manel resplendien com estels.
- Tan cert com que ara m'estàs veient.
En Manel creia ferventment en les meravelloses paraules del titellaire. Li va donar les gràcies i va tornar cap a casa.El pare i la mare es veien cansats; més que cansats, aixafats, com sempre. Quines ganes tenia de dir-los que s'esperessin un xic, fins a diumenge, que tot canviaria. Va estar a punt de xerrar. Però es va aturar, no volia esguerrar-ho.
I va arribar el dia.
La mare tenia una mica de temps i va fer una sopa de peix esplèndida.
En Manel va esperar que escudellés i que l'olla, ja buida, fos a l'aigüera. Es va aixecar un moment i va tornar amb la candela encesa, en una espalmatòria de ceràmica que havia comprat ell mateix amb uns estalvis de la guardiola. La sostenia amb delicadesa. I la va deixar enmig de la taula.
El pare i la mare es van mirar estranyats. Després l'observaven a ell que reia com si fos boig.
- Què fas?
En Manel s'havia aguantat tantes hores que les paraules li burxaven per sortir. Va confessar que havia seguit l'home més ric del món fins a casa seva i va explicar, amb ets i uts, la conversa que havien tingut. I, com l'home, que era mag, s'havia entristit pel mal de cor que patien els seus pares i li havia donat la candela. En Jep havia dit clar que, abans no s'apagués, començarien a curar-se.
La candela feia estona que cremava. Petita com era, no duraria gaire. Potser si que era una quimera!
Quan en Manel començava a desil·lusionar-se, va notar com, bo i contemplant la flama, la mare es va tornar vermella. Va mirar el pare i, de cop, els dos van observar en Manel. Entre les dues mirades la flama de la candela anava fent pampallugues.
Abans d'extingir-se, en Manel va veure com, per primera vegada, el pare i la mare somreien. No s'ho podia creure! I no era pas tot, davant seu mateix es van fer un petó! I es van abraçar! I el van abraçar a ell i tot! Que en feia de temps que no l'estrenyien tan fort!
En Manel va tancar els ulls. I enmig de la fosca va veure una claror intensa, radiant: era en Jep, que reia content i movia una mà, com si fes adéu. "Veus?", semblava que digués, "veus com la candela cura?"
I en Manel anava fent que sí: l'home més ric del món tenia tota la raó.

Imatge trobada a Google

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Un remei natural i meravellós per guarir els refredats, la tos i el mal de coll: El xarop de ceba

Els fruiters de casa: La noguera

Joc de pistes: un recurs didàctic i interdisciplinari!