dimecres, 12 de març de 2014

Contes per a treballar valors: La història de la Cecília!

Aquest conte que avui presento em porta molts bons records i és, podríem dir, el resultat d'un projecte interdisciplinari que vaig elaborar per a treballar, amb l'alumnat de primària, el tractament i el respecte vers la diversitat funcional i que vam dur a terme, amb la col·laboració dels tutors/es de primària, des de diferents matèries.
Des de l'àrea de llengua es va treballar el vocabulari específic (diversitat funcional, barreres arquitectòniques, capacitat / discapacitat, empatia,...), es van redactar cartes adreçades a l'ajuntament demanant l'eliminació de barreres arquitectòniques, es van fer xerrades per comentar les diferents experiències hagudes amb les cadires de rodes en les sessions d'educació física i, finalment, es va redactar i imprimir un conte en el taller d'impremta.
Des de l'àrea de medi social es va treballar la presa de consciència de l'existència de les barreres arquitectòniques i del deure que tenim com a ciutadans/es d'ésser solidaris, cívics, tolerants comprensius i empàtics vers la diversitat funcional, tot entenent les necessitats i les dificultats en les que es troben algunes persones.
Des de l'àrea de medi natural es va fer èmfasi en les causes i els motius que poden provocar la pèrdua d'una capacitat física i/o sensorial en el cos humà.
Des de l'àrea d'educació física es van llogar 10 cadires de rodes, durant una setmana, i es van fer dues activitats amb cada grup classe. La primera consistia en fer activitats de joc a la pista (CI estirar la corda, CM relleus, CS bàsquet) a fi de que els/les alumnes prenguessin consciència de que també podem compartir jocs i gaudir amb persones que necessiten desplaçar-se amb una cadira de rodes, si no les deixem de banda per considerar-les diferents, doncs també poden jugar, fer esport i participar si les animem i no les rebutgem. La segona activitat era una mica més complicada i vaig haver de sol·licitar l'ajut de la policia municipal per poder-la fer adequadament i amb la seguretat que requeria; aquesta només la van fer l'alumnat de CM i CS i es tractava de fer un recorregut pel barri (un alumne/a a la cadira i un altre/a d'acompanyant, que es canviaven en la meitat del recorregut) amb l'objectiu de prendre consciència de totes les dificultats en les que es troben les persones que s'han de desplaçar amb cadires de rodes i de les nombroses barreres arquitectòniques que hi ha en les ciutats. De fet, el conte que vàrem redactar, La història de la Cecília, recull les observacions que van fer a partir de les activitats que vam dur a terme i algunes de les experiències personals que van viure i sentir havent-se de desplaçar pel carrer en una cadira de rodes. 


La història de la Cecília
La Cecília recordava amb molta tristesa el dia que va passar tot:
S'ho estava passant d'allò més bé! Feia un dia molt estiuenc i estava en el parc del costat de casa seva jugant a matar amb la Marta, l'Oriol, la Berta, el Guillem, l'Òscar, l'Ariadna i el Marc. De sobte, la pilota els va caure en la carretera i ella la va anar a buscar esperitada, sense mirar a banda i banda de la carretera per veure si venien cotxes. Ja no recordava res més. Es va despertar en un llit de l'hospital i els seus pares semblaven molt preocupats i angoixats. No podia entendre el que estava passant. Quan el metge va entrar, li va explicar que el cop que havia rebut havia estat molt fort i que ja no podria caminar mai més.
A partir d'aquell dia, tot va canviar per la Cecília, podríem dir que va començar una nova etapa per a ella. Li costava d'acceptar el que havia passat. Anar amb la cadira de rodes l'entristia molt i, a més a més, pel carrer trobava molts entrebancs. Si anava per un carrer que tenia les voreres estretes, havia de circular per la calçada i això és molt perillós i, a més, després de l'accident havia agafat molta por dels cotxes i encara s'ho passava pitjor. Quan havia d'entrar en algun edifici que no tenia rampes, l'havien d'ajudar perquè ella sola no podia. També li costava molt pujar i baixar els bordons i, sempre que trobava un cotxe mal aparcat damunt de la vorera, havia de baixar, anar per la calçada bordejant el cotxe i tornar a pujar el bordó de la vorera per continuar el seu camí, cansant-se molt més. Un dia n'hi va passar una de molt grossa, va trepitjar una caca de gos amb la roda i, al rodolar, li va embrutar la màniga del seu jersei preferit!
La Cecília estava cada vegada més deprimida i no tenia ganes de fer res.
Els seus companys i companyes l'estimaven molt però ja no jugaven tant amb ella. Cada vegada es trobava més sola i s'adonava que ja no compartia gairebé res amb els altres.
En Dídac, un nen molt trapella que sempre es ficava en embolics però que tenia molt bon cor, es va adonar que la Cecília estava molt trista i va pensar que calia trobar una solució. Havia de fer alguna cosa abans que no fos massa tard. Ja ho tenia! Parlaria amb la tutora per convocar una assemblea i poder així parlar-ne i trobar solucions entre tots i totes.
El dia de l'assemblea va arribar. En Dídac estava molt nerviós però molt content alhora perquè tothom havia vingut. Van estar xerrant i aportant idees gairebé dues hores i, finalment, van arribar a uns acords. La Berta, que feia de secretària, els va apuntar en un full:
Dimarts, 19 d'octubre de 1997
Assemblea de classe
Acords:
  1. Jugarem a jocs que la Cecília també pugui compatir.
  2. Anirem més sovint a jugar amb ella al parc o bé a casa seva.
  3. L'animarem sempre que estigui deprimida.
  4. Redactarem i enviarem una carta a l'ajuntament per demanar que eliminin les barreres arquitectòniques de la ciutat.
  5. Farem més cas del curs d'educació vial que vam fer l'any passat.
Van començar a jugar amb la Cecília una altra vegada i es van adonar que gairebé ho podia fer tot. Jugant a matar, que li encantava, sempre havia estat molt bona i ho continuava sent perquè era molt àgil amb els braços i es desplaçava amb molta facilitat. La Cecília tornava a somriure perquè ja no se sentia apartada i diferent. Els seus amics i amigues l'estimaven i li ho demostraven en cada moment.
Van escriure la carta a l'ajuntament, com havien quedat, i l'alcaldessa els va rebre per parlar del tema perquè li semblava molt important. Els va prometre que ho solucionaria ben aviat i així ho va fer. Al cap de dos mesos, van venir uns arquitectes a l'escola per a fer un estudi sobre les barreres arquitectòniques i les rampes que calia fer.
Van repassar entre tots i totes els apunts d'educació vial i gairebé cada setmana jugaven al Cap-i-Cua de Seguretat Viària que la casa Renault els havia regalat perquè, tot jugant, aprenien les normes de circulació gairebé sense adonar-se'n i, a més a més, s'ho passaven pipa.
La Cecília, en Dídac, la Marta, en Guillem, la Berta i tots els altres companys i companyes no van oblidar mai aquell curs perquè els va unir molt i van aprendre moltes coses importants, sobretot a ser més tolerants i comprensius, a preocupar-se pels problemes dels altres, a lluitar per construir un món millor i moltes altres coses que al llarg d'aquesta història us hem anat explicant.
I això pot ser tan veritat com que la història ja s'ha acabat!

Grup d'alumnes del CMEIP La Sínia, coordinats per una servidora.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...